Translate

Mostrando entradas con la etiqueta patrimonio arboreo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta patrimonio arboreo. Mostrar todas las entradas

jueves, 19 de enero de 2023

"ELS PAISATGES DELS VILARS, LES OLIVERES, LES OLIVES I ELS OLIS DE XERT".

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DEL TERME I MUNICIPI DE XERT:

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Humanisme" (Projecte: "ESPIGOLANT CULTURA": Taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sinopsi): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

(Temàtica): "EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES, LES CASES I LA GENT DE LA BARCELLA I DE XERT, VIDA I OBRA 1860-1960".

"ELS PAISATGES DELS VILARS, LES OLIVERES, LES OLIVES I L'OLI DE XERT".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓ: Este article, i els seus apartats, van dedicats a quatre importants emblemes culturals dels antics habita'ns de la Barcella, i per extensió també de tots els habitans de Xert i de Canet lo Roig, són els "Vilàs", les "Oliveres", les "Olives" i el "Oli d'oliva", estos quatre emblemes patrimonials són en conjunt un testimoni viu de la saviesa i el treball intens acumulat per les generacions que ens han precedit, i són vinculs ancestrals d'unió que representen ser uns referents vius d'alimentació lligada i vinculada a l’origen agropecuari i a un peculiar entorn paisagistic i territorial. La cultura olivarera és una herència viva però en risc de difuminar-se i cap la posibilitat de perdre amb el pas dels temps la seua importància històrica que la té i molta. Les olives i l'oli són els fruit dels vilars i de les oliveres, i són aliments básics que estaven permanentment presents en les cuines, en les taules, en la ment i en la vida de la gent del territori, eixos antics aliments, les seues utilitats i els arbres productors, són uns grans embaixadors etnològics i etnogràfics del territori, i són la base d’una cultura alimentària centenària lligada a l'origen. Eixes oliveres dels vilars familiars, els olis i les olives que produïen i que produeixen, són una genealogia paisatgística que aporten grans valors culturals universals, que són tots aquells elements que lliguen a una identitat, que ens parlen d'una manera de fer i de ser, que ens expressen la singularitat cultural i les peculiaritats del lloc d’on provenen, eixos aliments i eixa manera d'alimentar-se no podrien explicar-se sense l’albiració dels paisatges, i els paisatges també poden expressar-se i aportar valor sentimental a través dels aliments agropecuaris que produïxen.

LA NECESSITA'T D'OLI: 

L'alimentació:

Repostería cassolana: 

La Conservació d'aliments:  

Alimentar la Llum: Cresols, lámpares,..

La Neteja: Fer Sabó de l'oli,...

Remeis medicinals: 

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

ELS PAISATGES DE LA BARCELLA I ELS MASOVERS: Els camps, les muntanyes, els Vilars, els masos, les pastures i els sembrats eren part de la quotidianitat de les persones masoveres de les terres de secà del antic terme de la Barcella, clarament el visitant de pas, pot apreciar a simple vista que és un terreny molt dur per a viure i prou complicat poder treure profit i aliments d’ell, però amb les mans i els esforços sense descans, dia a dia, des de l'eixida a la posta del Sol, les diverses generacions de habita'ns i veïns varen anar creant dúctil a este territori antropitzat útil, que no dominat. 

- Sobre la terra, el paisatge reté la nascencia de memòries d'una rica tradició agrícola i ramadera, que marquen els traços d'uns rastres arcaics de què estimaven la terra, a la qual veien com una naturalesa benefactora que els proveïa dels aliments i de materials espirituals, i de l'estat anímic lluitador propi i singular dels llauradors i ramaders d'estes terres, provistos d'uns valors empirics necessaris per a sobreviure en mixt d'un diàleg de fraternitat en franca simbiosi amb el que és natural i terrenal, el medi, la vida, la mort, els cicles estacionals i els astrals, són algunes de les múltiples característiques i capacitats pròpies dels singulars masovers, convençuts que al seu territori deixaven escrita la història i les memòries plasmades amb el seu treball de modelació de la terra amb art i plástica, i deixant l'experiència i l'apariencia de vida sobre el paisatge. La ralea, la tenacitat i la fermesa de moltes generacions de veïns, han deixat plasmats els esforços gravats en les pedres, en els margens i en els quadrons arqueològics abancalats dels paisatges muntanyosos de la Barcella, des dels monuments de pedra als abancalaments alçats amb empírics esforços, i cultura material recòndita entre corbes i racons de camins i rius emèrits de la vida, un modelatge plasmat a les imatges vives dels arbres antics d'oliveres, sabines, ginebres i carrasques, i els camps coberts de construccions de pedra seca (serrades, marges, parets, barraques, ...), com un emblemàtic memorial de grafismes artesanals, en record i obra del seu patrimoni cultural material en el paisatge, e immaterial en la memória dels vius que quedem i podem recordar allò que era i el que va ser.

ELS VILÀS O VILARS: Un "Vilà" o "Vilar" en estes terres és una propietat rústica plantada d'oliveres, és una manera antiga de parlar, de anomenar a un bancal d'oliveres, de dir i d'entendres, un vilà es una denominació molt pròpia de la gent de la comarca del Baix Maestrat i de les comarques limítrofes (Montsià, Ports, Alt Mestrat); en espanyol sería un olivar.

LES OLIVERES: Caneteres, Morrudes, Farges, Sevillenques,...

LES OLIVES: 

L'OLI: 

LA MOLTA DE L'OLIVA, TESTIMONI D’UN MOLINER: “El procés de moldre s'iniciava col·locant les olives seques als “reglons” (pedres de molí) on es convertien en una pasta que es ficava als “cofins” (espècie de cabàs pla i rodó normalment d'espart) parant un damunt de un altre fins a pujar a dalt de l'agulla. Així tota la cofinà passava a la premsa on s'estrenyia i, un cop premsada se separava la pasta de dins ja seca i es treia l'oli. L’oli i l’aigua anaven a parar mesclats a un recipient. Al cap d'un temps, l'aigua, es dipositava al fondo de “la pica” i per la seva densitat l'oli flotava en superficie.

- Aleshores, quan es molia amb olives seques s'havia de ficar molta aigua però de manera molt controlada. Per a este treball es disposava d'una bóta adherida a un arbre que aguantava el “regló” amb una aixeta per anar graduant la caiguda d'aigua ja que, si es tirava massa, sortia alpechín.

- Moldre amb oliva seca resultava un procés molt senzill atès que les olives seques permetien obtenir un oli pràcticament filtrat. No calia netejar-ho.

- L'acidesa de l'oli era una qüestió casolana: “Això era entre nosaltres, els moliners. A veure qui encertava” recorden els més vells.

- El preu que s'havia de pagar al moliner era un quarter (4 litres) per cada premsa o peu d'olives que molia. Solien ser de 150-160 Kg. dels quals se'n treien tres i mig o quatre decalits (30 o 40 litres). Així, el propietari de les olives s'emportava a casa el seu oli amb un carretó que podia portar fins a 4 arroves.

- Ja en els darrers anys de funcionament del molí, es va incorporar una batedora per avançar a la feina de l'obtenció de l'oli.

- També hi havia diferents recipients per mesurar i transportar l'oli: arrova (12 litres), mitja arrova (6 litres), “quarteró” (3 litres), mig “quarteró” (1,5 litres), decalitre (10 litres), mig decalitre (5 litres).

- Sembla que en època de molta oliva, el molí funcionava dia i nit. A part també existia la tradició de no cobrar per moldre, sinó que es feia a canvi de la “remolta” (alpechín o pinyolà)”. 

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFIA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441.

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un bien de propios de la villa de Canet lo Roig del año 1854, un molino del "Consell de Canet" ubicado en el término de Traiguera".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El municipio de Xert/Chert en el año 1922, datos para su historia".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Chert en el diccionario de Madoz. La villa de Xert//Chert en los años 1.845-1850”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "Las masías de la Barcella (Xert) y las ventajas de las leyes liberales para el fomento y la implantación de la repoblación rural, un ejemplo es la ley del año 1868, recopilación y ampliación de varias leyes anteriores".

- Meseguer Folch, Vicente (2002): “Xert i la Barcella”. Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio: "La sal destinada para el consumo de la ganadería extensiva del siglo XIX, legislación del año 1854. normas para los Alfolís de Sal, del año 1854".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El "Frito", el plat de carn més popular dels masos de La Barcella de Xert"

- Prades Bel, Juan Emilio: "Menjar “calostres”, un costum empíric immunitzador, practicat en l'antigor pels masovers pastorívols de La Barcella (Xert / Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El tipic “formatge fregit” de consum molt arrelat i popular en els masos pastorivols de La Barcella (Xert / Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Xert y la Primera Guerra Carlista, parte de 1º de julio del año 1836, datos para la historia"

- Prades Bel, Juan Emilio: "Antroponimia de algunos vecinos de la villa de Chert-Xert del año 1872, a través de una carta pública de adhesión y apoyo a la causa del bloque político progresista de Práxedes Mateo".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Diversas heredades del municipio de Xert-Chert, datos del registro de la propiedad del año 1863".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Antroponimia de vecinos y cabezas de familia del municipio de Xert-Chert, datos del año 1865".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Antroponimia y representación social de familias, vecinos y onomástica del municipio de Xert-Chert, del año 1870".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio: "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio: “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

ARCHIVO FOTO-IMAGEN:



Un Vilà (Xert).





jueves, 3 de febrero de 2022

ELS "QUERCUS" I LES PRECIADES BELLOTES DE PASTURA DEL TERME DE XERT.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE XERT/CHERT EN LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

Per: JUAN E. PRADES BEL, "pragmàtic" ("Espigolant Cultura": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

(Serie temática): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ),1860-1960.

"ELS "QUERCUS" I LES PRECIADES BELLOTES DE PASTURA DEL TERRITORI DE LA BARCELLA I XERT, ANYS 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Este article, va dedicat a la memòria de la vida tradicional agropecuaria als masos de la Barcella, amb estes lletres pretenc centrar  l'atenció en un gran simbol natural i viu dels termes de Xert i la Barcella, com són la familia dels els Quercus, i a les valuoses i diferentes varietats de bellotes i mates de pastura. Reclame, desde este racó de lletres, una alegoriad'admiració a uns arbres frestecs superiors com son les carrasques, que van ser simbols mítics i molt apreciats pels habitans de la Barcella i pels seus ramats. 

EXPOSICIÓ: Entre les panoràmiques del paisatge agrari del terme de Xert i de la vall del barranc de la Barcella, ressalten a la vista la presència d’abundants carrasques i carrasquissos, els quals durant la tardor i el principi de l'hivern, aporten la seua collita de fruits amb una ingent quantitat de bellotes, uns valuosos fruits que eren i són un gran recurs alimentari fonamental per a la fauna silvestre i per a les antigues raberes de ganado extensiu que eren majorment de cabres blanques celtibèriques les que pasturaven per estos montes al llarg de la història, en la década dels anys 70 del segle XX comenzaren a declinar el número de caps de ganado i de pastors, en l'actualitat 2020 tan sols queda la rabera de Marcial. Els veins del territori sabien aprofitar molt be la collita de bellotes de carrasca i les de malla de coscoll, de normal eren quasi totes de les varietats amargues, "...les carrasques dolçes estaben contadetes", apart del consum masiu de les baies per a pastura del ganado cabriu i oví extensiu, també ès feia un acopio de bellotes per a l'alimentació dels animals domèstics estabulats (posells), i tambè replegaven un cabàs de bellotes en este cas dolçes per a destinar-les a la pròpia alimentació de la familia, però unicament feien "acopio" de la varietat de bellotes dolçes que solien consumir-les crues o torrades en una paella vella i cuinades en sec damunt del foc, també els díes que encenien el forn de llenya per pastar i coure pà coien una llanda de bellotes dolçes marcan la pell a lo llarg de la corfa fent un tallet longitudinal amb la punta del gavinet per evitar que explotasen i reventaren les bellotes, i un altra costum era fer també una llanda d'atmeles torrades senceres amb crosta.

LA FUSTA DE CARRASCA: La fusta de les carrasques i alzines es caracteritza per ser molt dura, densa i compacta i cremada al foc té un alt valor calorífic molt apreciat per escalfar-se, cuinar, coure els forns o fer carbó. La fusta de carrasca era molt apreciada per fer taulons, bigues i travessers. Els masovers que tenien afició a la artesania treballaven la fusta de carrasca o de olivera i fabricaven eines domèstiques i objectes de fusteria molt diversos per a la casa i els corrals (portons, portes de solls i corrals, estaques, pesebreres, pasadors, manecs, aladres,...).

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL):

TORRAR BELLOTES:..... 

DEDICATORIA: La informació que aporta este article sobre la Barcella està basada i fermada sobre memòries orals i biogràfiques, i sobre continguts de contalles i converses en família a la vora del foc sobre les anècdotes de la vida agropecuaria i el folklore, la gastronomia, els records, els treballs i les amerades de suors patides pels antics veïns dels diversos masos de la Barcella; les aportacions dels col·laboradors expliquen i fan referència a les experiències pròpies dels oficis, les ventures i els treballs diaris i conten les memòries de la seua vida al mas, l'època a la qual es fa referència en este article està compresa entre els anys 1860 i 1960, on diverses generacions (abuelos, pares, fills i nets) vivien junts al mateix mas o en cases contigües,eixa permanen proximitat els permetia tenir una bona transmissió generacional de la cultura, les costums i les tradicions antigues que cobrien més d’un segle d’experiències vives. 

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els masos i les cases del territori circundant de la Vall de la Barcella (Xert), la vida al masos, memories d'un segle de pervivencia, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un bien de propios de la villa de Canet lo Roig del año 1854, un molino del "Consell de Canet" ubicado en el término de Traiguera".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El municipio de Xert/Chert en el año 1922, datos para su historia".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Chert en el diccionario de Madoz. La villa de Xert//Chert en los años 1.845-1850”.

- Institut d’Estudis Catalans.

ARXIU: "QUERCUS".






Porta típica d'una soll.






Gent de la Barcella i els seus descendents.

MI ÁRBOL Y YO....

miércoles, 6 de noviembre de 2019

LA ANTIGUA ALBUFERA DE OROPESA


GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PUEBLOS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

Por: JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR… 

"LA ALBUFERA DE OROPESA DEL MAR, EN EL DICCIONARIO MIÑANO (AÑOS 1823-1829)".

ESCRIBE: JUAN EMILIO PRADES BEL.

El Diccionario Miñano es una extensa y magna obra de recopilación de datos geográficos y estadísticos de la península ibérica titulada “Diccionario Geográfico Estadístico de España y Portugal”. De la obra publicada y del proyecto, como titular y autor adscrito de la iniciativa es Sebastián Miñano Bedoya, persona ilustre y cultivada, intelectual, escritor y destacado político de su época. Miñano es natural de Becerril de Campos (Palencia), nació un 20 de enero de 1.779, fue óbito en Bayona el 6 de febrero de 1845, sus restos descansan en el antiguo cementerio de San Sebastián.

Orpesa, anys 50

- Sebastián Miñano fue un ilustrado viajero e investigador, estuvo recopilando los datos estadísticos de los pueblos de comarcas, por toda la península ibérica, por tan extensa tarea contó con la ayuda de colaboradores en pueblos y provincias, Miñano describió y relató fidedignamente las particularidades geográficas y estadísticas de los pueblos de España y Portugal, la obra se compone de 10 tomos más un apéndice, escritos y publicados entre los años 1826 y 1829 para suscriptores.

En el Tomo I del diccionario, página 82-11, Sebastián Miñano nos deleita con una breve descripción de la ALBUFERA DE OROPESA, y textualmente dice así (sic):

Texto: ALBUFERA DE OROPESA, Laguna en la provincia de Valencia, de I/2 legua de largo de N. E. á S. O., y 1/4 de ancho de N. á S., se halla al S. y cerca de Oropesa. Un banco de arena la separa del mar, al que contiene en tiempo de bonanza; pero cuando en las tempestades se conmueven sus aguas, atropellan el muro, saltan y se derraman por la Albufera, que es más honda que el nivel del mar. Quedan entonces encerradas sin salida alguna, y se aumentan con las del río que sale por el ojo situado muy cerca del citado banco de arena; pocas veces se ve sin agua y solamente en años muy secos se logra pisar el suelo y registrarle. También se aumenta la cantidad de aguas detenidas, con las que bajan por algunos barrancos. Así pues, tres causas diferentes concurren á llenar de agua la Albufera: las aguas que bajan á descubierto por los barrancos, las que vomitan los manantiales situados en la misma Albufera, y las que del mar entran tierra adentro en las tormentas, por el recodo ó seno que allí se forma. A la Albufera se le atribuye la causa de las epidemias que de tiempo en tiempo se padecen en Oropesa”.

El autor del texto es don Sebastián de Miñano y Bedoya, es un fragmento de su obra el "Diccionario Geográfico Estadístico de España y Portugal”. Tomo I, página 82-11.

BIBLIOGRAFIA I REFERÈNCIES:

- Miñano Bedoya, Sebastián (1826): “Diccionario Geográfico Estadístico de España y Portugal. Tomo II.

- Sos Baynat,Vicente (1959): “El valle de Miravet y “Les Agulles de Santa Agueda” (Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura t. XXXV e. octubre -Diciembre 1959.

- Prades, J. E. (2014): “Escala turística, visita al poblado de Torrelasal y al Paraje Natural del humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca”. http://juanemilioprades.blogspot.com.es/2014/03/poblado-de-pescadores-de-torrelasal.html.

- Prades Bel, Juan E. (2012): "Pels camins de La Ribera: La Cenieta, mesón y postas". Publicación en el “Llibre Festes Patronals Sant Pere, La Ribera de Cabanes”, página 31, any 2012.

- Prades Bel, Juan E. (2012): "Cabanes i La Ribera en el diccionario Madoz (1845-1850)". Publicación en el “Llibre de Festes Patronals Sant Pere, La Ribera de Cabanes”, páginas 12-15, any 2012.

- Prades Bel, Juan E. (2010): "La torre de costa de Torre la Sal"(La Ribera de Cabanes). Publicación” Llibre Festes Patronals Sant Pere, La Ribera Cabanes”, página 31, any 2010.

- Prades Bel, Juan E. (2006):” L'esglesia d'Albalat(La Ribera de Cabanes”). Periódico el7set nº92, 16 de noviembre, año 2006, pag.46, serie temática ”Pels camins de la Ribera.”.






domingo, 3 de noviembre de 2019

ABENFIGO

Abenfigo, autor imagen Juan E. Prades Bel

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, PUEBLOS, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE ARAGÓN:

Por: JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR… 

"EL BARRIO DE ABENFIGO (CASTELLOTE, TERUEL) EN 1.845-1850, (DATOS PARA SU HISTORIA)".
Datos de la aldea aragonesa de ABENFIGO en la comarca del Maestrazgo de la provincia de Teruel (España), publicados en una guía provincial de información general bajo el título “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España años 1845-1850”. La excelencia y mérito de este anuario es de su autor el ilustre Pascual Madoz, que transfiere datos referidos al lugar llamado ABENFIGO que expone en los siguientes términos:
ABENFIGO (TERUEL) EN EL DICCIONARIO GEOGRÁFICO-ESTADÍSTICO-HISTÓRICO DE ESPAÑA. Escrito por Pascual Madoz (1.845-1850).

Texto: “ABENFIGO: barrio de la provincia de Teruel, partido judicial de Castellote y diócesis de Zaragoza.
SITUACIÓN, en llano á la izquierda del río Guadalope, donde le combaten libremente todos los vientos; su CLIMA es sano; cuenta 30 Casas comúnmente de 3 pisos, y b. de tapias, formando 4 calles y una plaza, y tiene una iglesia bajo la advocación de S. Julián en el extremo oriental de la población; consta de una nave de 28 pasos de larga, 14 de ancha y 32 de alta, con 3 altares pobres y de ningún gusto; sírvela un cura propio, cuya vacante se provee por el ordinario en concurso general. Fue esta parroquia aneja de la de Castellote hasta el año 1603 en que se emancipó; corresponde a la jurisdicción municipal de Castellote, cuyo ayuntamiento nombra un ale. p., para la inmediata administración del barrio. De su Terreno, naturaleza y demás se hablará en el artículo de la expresada villa. POBLACIÓN: 36 vecindad: 224 almas”.
ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

ESTRUCTURA Y SECCIONES DE LA OBRA: Pascual Madoz estructura su obra, para los pueblos de alguna importancia, en doce apartados:  1. Nombre del pueblo, sus dependencias y distancias. 2. Situación y clima. 3. Interior de la población y sus afueras. 4. Término. 5. Calidad del terreno. 6. Caminos. 7. Correos y diligencias. 8. Como dato estadístico, producciones. 9. Como dato estadístico, industria. 10. Como dato estadístico, comercio. 11. Como dato estadístico, población, riqueza y contribuciones. 12. Historia.  
PASCUAL MADOZ IBÁÑEZ: (Pamplona, 17 de mayo de 1806 – Génova, 13 de diciembre de 1870) concibe su obra cuando está colaborando en la redacción del Diccionario Geográfico Universal entre 1833 y 1834. Su objetivo fue el de mejorar el Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal de Sebastián Miñano concluido en 1829. La publicación del Madoz, como se conoce coloquialmente, se realizó en dieciséis tomos entre el 27 de mayo de 1845 y el 11 de mayo de 1850.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:


lunes, 29 de septiembre de 2014

HUESCA, ALTOARAGÓN

PROYECTO PUEBLOS” DE VALORACIÓN Y DIVULGACIÓN DE RECURSOS, CULTURA, HISTORIA Y PATRIMONIOS DE LOS PUEBLOS DE ESPAÑA.VALUATION AND OUTREACH PROJECT RESOURCE: CULTURE, HISTORY AND HERITAGE.
Por: JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memorias y patrimonios).
(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR… 
"DESCUBREN DIEZ NUEVAS VARIEDADES DE OLIVOS AUTÓCTONOS EN COMARCAS ALTOARAGONESAS".
NOTA DE PRENSA DE LA UNIVERSIDAD DE ZARAGOZA:
Investigadores oscenses descubren diez nuevas variedades de olivo autóctonas en comarcas altoaragonesas.
El profesor del Campus de Huesca, José Casanova, junto a los ingenieros José Manuel González y Javier Viñuales, han caracterizado estos olivos que han localizado en parcelas de Sobrarbe, Ribagorza, la Hoya de Huesca y el Somontano.
El último número de la revista científica Lucas Mallada, presentado esta semana, recoge los resultados de este estudio.
(Huesca, 11 de septiembre de 2014) Investigadores oscenses han identificado en el último año en el Alto Aragón diez variedades de olivo autóctonas que no habían sido caracterizadas anteriormente. El último número de la revista científica Lucas Mallada, presentado este miércoles, 10 de octubre en la capital oscense, recoge los resultados de este estudio desarrollado por el profesor del Campus de Huesca de la Universidad de Zaragoza, José Casanova, junto a los ingenieros José Manuel González y Javier Viñuales. Sobrarbe, Ribagorza, la Hoya de Huesca y el Somontano, y en algún caso en la Litera, son las comarcas donde han sido encontrados -frecuentemente en unas pocas parcelas- estos olivos, de los que se conservarán ejemplares en la Escuela Politécnica Superior y en otros viveros para evitar su desaparición. El Alto Aragón cuenta con una treintena de variedades de olivo descritas, en muchos casos caracterizadas por su adaptación a zonas frías, situadas en el límite de las áreas donde puede darse este cultivo.
Entre las localizadas en esta campaña (entre las que hay tanto dedicadas a la producción de aceite como para el consumo de oliva negra o verde), las denominadas Aceitunero de Abizanda y Royeta de Abizanda, Gordera y Rañinera, han sido localizadas principalmente en parcelas de Sobrarbe. La última, ubicada en zonas altas, también está presente, con la denominación de Olivón de Roda en puntos de la Ribagorza; y la Royeta, en localidades limítrofes de la actual comarca del Somontano..
Biecuda de Benavente, Biequeruda y Albás, son variedades de la Ribagorza. Ésta última se denomina Robal en Lascuarre (en el valle del Isábena) y aparece en algún punto de La Litera como Guansal. En la Hoya de Huesca radican los ejemplares encontrados de Olivonero de Ayerbe y Picudo de Labata. Y también la variedad Cerruda de Liesa, que sin embargo se encuentra también en algunos pueblos del Somontano y el Sobrarbe.
Decenas de descriptores tanto del árbol como de la hoja, el fruto o el endocarpio, se han utilizado para la caractertización de estas variedades, de las que se han remitido muestras al Banco Mundial de Germoplasma del Olivo, que tiene su sede en Córdoba, para su inclusión en su base de datos.
Los autores también han realizado un análisis multivariante de un total de 29 variedades altoaragonesas localizadas en los últimos años. Entre ellas, están las diez citadas y las recogidas por el ingeniero agrícola formado en el Campus de Huesca Javier Viñuales en el Somontano(en un estudio, elaborado en 2006 como proyecto fin de carrera en la Escuela Politécnica Superior bajo la dirección de Casanova, que sería publicado un año después por la Diputación oscense) y en la Hoya de Huesca (en este caso en 2009).
El trabajo actual, que ha contado con una ayuda para proyectos de investigación del Instituto de Estudios Altoaragoneses (IEA) que ha servido para financiar viajes y otros gastos, ha permitido dar continuidad a estos estudios previos “El Alto Aragón, rico en variedades de olivo”.
En España existen alrededor de 400 variedades diferentes de olivo, y más de treinta en la provincia de Huesca, señala José Casanova. Este profesor de Escuela Politécnica Superior de Huesca, centro que acoge las enseñanzas agrícolas y medioambientales de la Universidad de Zaragoza, destaca la abundancia de las variedades altoaragonesas, y su especificidad por encontrarse en la zona límite del cultivo del olivo, y estar especialmente adaptadas a zonas frías.
Casanova, que no duda de la existencia de más variedades desconocidas, pretende continuar, junto a González y Viñuales, investigando comarcas como Jacetania, Alto Gállego y diversos valles del Sobrarbe, y que por su altura marcan el limite de la presencia de este cultivo, y que no han sido explorados hasta el momento.
Para reunir la información obtenida en estas investigaciones, junto a la previamente disponible en diversas publicaciones, José Casanova ha creado, dentro de la web de la Universidad de Zaragoza, la página ‘Variedades de olivo de la provincia de Huesca’ (http://epsh.unizar.es/~jcasan/variedades_olivo/ ). Este espacio digital, que “pretende ser el aglutinante de la investigación sobre el olivo y el aceite en este territorio”, señala el profesor, reúne la descripción de las variedades localizadas en Huesca durante los últimos años, con sus características, nombres y ubicaciones, además de análisis de algunos aceites.
La revista Lucas Mallada, dirigida por el profesor del Campus oscense José Antonio Cuchí y editada por el IEA, recoge en su número 15, además del trabajo del equipo de José Casanova, otros estudios, realizados por investigadores de la Universidad de Zaragoza, del Parque Nacional de los Pirineos franceses y otras entidades. Entre ellos están los dedicados al oso pardo en el Pirineo, los efectos del barranquismo en la fauna acuática del Río Formiga, la erosión en la cuenca del embalse de Arguis, o distintos estudios geológicos.
Universidad de Zaragoza.

miércoles, 27 de noviembre de 2013

PATRIMONIO ARBOREO

PROJECTE POBLES/PATRIMONI ARBORI, VALORACIÓ I DIVULGACIÓ DE RECURSOS, CULTURA, HISTÒRIA I PATRIMONIS DEL PAÍS VALENCIÀ / COMUNITAT VALENCIANA, ESPANYA. RECURSOS PER A LA PROTECCIÓ DEL PATRIMONI ARBORI MONUMENTAL DE LA COMUNITAT VALENCIANA Juan Emilio Prades Bel.
 La Llei 4/2006, de 19 de maig, del patrimoni arbori monumental de la Comunitat Valenciana, declara protegits genèric
ament els exemplars de qualsevol espècie arbòria existent a la Comunitat Valenciana que igualin o superin un o més dels següents paràmetres: - 350 anys d'edat. - 30 metres d'altura. - 6 metres de perímetre de tronc, mesurat a una alçada de 1,30 m de la base. - 25 metres de diàmetre major de la copa, mesurat en la projecció sobre el pla horitzontal. - Per a les diferents espècies de la família Palmae que superen els 12 m d'estípit, amb excepció de Washingtonia robusta H.A. Wendland., en que el llindar de protecció s'estableix en 18 metres. Salvem el patrimoni natural, salvem els arbres, també son essers vius, fes lo que pugues per ells, i per la preservació del patrimoni mediambiental.

PROYECTO PUEBLOS/PATRIMONIO ARBOREO, VALORACIÓN Y DIVULGACIÓN DE RECURSOS, CULTURA, HISTORIA Y PATRIMONIOS DEL PAÍS VALENCIANO/ COMUNIDAD VALENCIANA, ESPAÑA. RECURSOS PARA LA PROTECCIÓN DEL PATRIMONIO ARBOREO MONUMENTAL DE LA COMUNIDAD VALENCIANA.
 Juan Emilio Prades Bel.
 La ley 4/2006, de 19 de mayo, del patrimonio arbóreo monumental de la Comunidad Valenciana, declara protegidos genéricamente los ejemplares de cualquier especie arbórea existente en la Comunidad Valenciana que igualen o superen uno o más de los siguientes parámetros: 350 años de edad. – 30 metros de altura. – 6 metros de perímetro de tronco, medido a una altura de 1,30 m de la base. – 25 metros de diámetro mayor de la copa, medido en la proyección sobre el plano horizontal. – Para las distintas especies de la familia Palmae que superen los 12 m de estípite, con excepción de Washingtonia robusta H.A. Wendland., cuyo umbral de protección se establece en 18 metros. Salvemos el patrimonio natural, salvemos los arboles, son seres vivos, haz lo que puedas por ellos, y por la preservación del patrimonio medioambiental.