Translate

miércoles, 11 de mayo de 2022

GUIXASSOS.

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DEL MUNICIPI DE XERT/CHERT:

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmàtic" (Projecte: "ESPIGOLANT CULTURA": Taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

(Temàtica): TRIBUT A LA BARCELLA-XERT. 

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES, LA GENT I LES CASES FAMILIARS DE LA BARCELLA I XERT, 1860-1960.

“ELS TRADICIONALS GUIXASSOS, LES COSTUMS SOBRE ESTE CUINAT DE FARINA DE LLEGUMS I CEREALS ARRELAT A LA VALL DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), DE 1860 A 1960, UN SEGLE DE PERVIVENCIA RURAL".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

(1)=INTRODUCCIÓ: El següent escrit que ara començe, s’acabussa dins del receptari gastronòmic popular, antic i mil-lenari de la Barcella, d'on estràc la senzilla i popular cassola de guixassos, un plat quasi desaparegut que es fa en farina fina d'una mescla de llegums o farina de guixes, també dit farinetes de llegum, sémola, farinetes de guixes i sigrons, sémola de farina de guixassos,... La farina de guixassos pròpia de la Barcella s'obtenia d'una barreja de llegums principalment dos, les guixes (almortes) i sigrons, que se molien al molins fariners existens al terme de Canet i Xert. La farina es barrejava amb aigua o caldo, en una proporció aproximada d'uns 40 g-50 g de farina per a cada quart de litre de líquid (mides i quantitat per una persona).

Els guixassos, son un cuinat antic típic medieval, molt rural i de gran arraigo cultural. Es consumia molt a l'hivern esta cassola de farina de llegum, que va ser molt apreciada i venerada en el temps de la fam dels anys 40 en la postguerra (en temps dels maquis), i per a més negativitat d'eixos temps en que tot anava tort, bé a sumarse en l'any 1944 una nova desgraçia per a la gent, el cas és que per raons de sanitat i salut pública es va prohibir la comercialització en Espanya de les guixes, i posteriorment en l'any 1967 es varen prohibir definitivament les guixes pel consum humà. 

(2)=Els nom de guixassos prové de la farina original, la de guixes, però la farina de guixassos per raons de salut que descriure solia ser una barretga de llugums, al menos en la Barcella s'elaboraba mitat per mitat de guixes i de sigrons. 

=Les guixes o almortes durant la guerra civil, i posteriorment a la postguerra, varen ser en Espanya la base de l'alimentació, i plats tan tradicionals com les farinetes de guixassos van ser el suport de manutenció de moltes famílies davant de la escassetat de recursos i d'aliments, en eixos temps de penuries, la plantació, producció, i venda de guixes i de farina de guixes van ser molt importants, fins arribar als any's 1940 i 1941, quant els metges Emilio Ley i Carlos Oliveras de la Riva (1914-2007) varen establir una relació molt clara, entre el consum en excess de guixes (farina de guixes), amb una greu malaltia neurotóxica i neurodegenerativa anomenada “latirisme” que afecta a les cames i degenera els ossos i els cartílags dels consumidors de guixes i derivats. El latirisme va ser molt freqüent a Espanya durant tota la dècada de 1940 i va deixar mils de coixos i tullits, en l’any 1944, el Govern d'Espanya va prohibir-ne el consum humà de guixes, i van retirar dels mercats les existències de farina de guixes (almortas), peró era tanta la tradició de cultivar i consumir guixes, que eren la millor farina i la més apreciada popularment per a fer les típiques farinetes o gachas manchegas, en el temps de la fam, sovint no tenien res més pre a menjar, la gent en les cases familiars i privadament, varen continuar consumint farina de guixes, i la malaltia va continuar extenense pel territori nacional. Desde el any 1967, quan es va aprovar el primer Codi Alimentari Espanyol (Decret 2484/1967, de 21 de septiembre, 1967), es va reafirmar la prohibició de venta i consum de les guixes dins del territori nacional de Espanya, el consum tant de la llavor de guixes com de tots els seus derivats, quedaren totalment prohibits per al consum humà.

(3)=Les farinetes salades les solien consumir com a plat únic o com guarnició acompanya'n plats de carn de caça, guisats, frito..., mentre que les farinetes dolces se solen menjar com a postres. i fa de guarnició de plats de carn de caça, guisat de tombet, llom i costella del frito, etc...

(4)=Les versions dolces solen substituïen l'aigua per la "lleit", afegien sucre i habitualment també algun aromatitzant natural pell de llima, pell seca de taronja i canyella.

(5)=ELS TIPUS DE FARINA QUE MOLIEN: farina de cigróns, de guixes, de faves, de blat, d'ordi, d'arròs, d'altres cereals o de diverses barreges de grans de llavor. 

- La majoria de la farina que es molia, era destinada per a pienso dels animals doméstics, per fer-ne els aveuralls per a les gallines i els pocells. 

- Mai és molien fesols secs, pues estos en crú son venenosos.

(6)=SÈMOLA. De blat o altre cereal sense la pell i molt incompletament, formant com una farina grossa.

(7)=GUIXASSOS: La denominació de guixassos, prove de la paraula guixa, que és el llegum més coneguda en el seu nom en castellà, es tracta de l’almorta o guija de nom científic Lathyrus sativus, es una espècie pertenecient a la família de les lleguminoses (fabàcies), molt coneguda en l’àmbit mediterrani.

(8)=TIPUS DE GUIXASSOS: Els guixassos més valorats eren els que es feien de farina feta de guixes i sigrons secs, al anar a cuinar-los, avans sovint li mezclaven i anyadien a la farina de guixassos una cuarta part de farina de blat, que suavizaba molt el plat, es important sofregir dos o tres minuts la farina, antes de tirar l'aigua poc a poc.

=Ingredients: Farina fina de llegums, a ser posible de almorta, alls, cansala, llonganisses, botifarres, oli, aigua, sal, opcional el pebre roig. 

=Guixassos amb col i carabassa.

=Guixassos amb tallades de frito.

=Guixassos amb un sofregit de cansalà seca i botifarres.

(9)= ELS MOLINS (UBICACIONS) PER A MOLDRE EL GRÀ DE LA BARCELLA PER OBTENIR FARINA:

=El meu agüelo Bautista Bel Carbó i els meus tios anaven a moldre als molins d'influencia del terme de Canet i també als molins de Xert, però principalment molien al molí de Amado (Canet lo Roig) que eren familia, este molí estaba ubicat junt al riu Cervol dins del terme de Canet,... (Amado era el pare de Carolina que es va casar amb Mingo, este matrimoni después de casarse varen viure molts d'anys en Alcalà de Xivert).

=Els cuatre molins d'aigua del terme de Canet eren el moli de les Deveses o molí del Mas d'Amado o molí d'Amado, el molí del Manc, el molí d'en Roig i el molí d'en Figuera.

=En les riberes del pas del río Cervol, entre els térmes de Rosell, Canet, Traiguera i San Jordi existiren en funcionamient, uns vuit molins hidraulics per a la obtenció de farines, estos eren: moli del mas de la Viuda, el moli d'Amado o moli de les Deveses, moli del Manc, moli d'en Figuera, moli de la Blanqueta, moli de la Estrella, moli del Pas, molí Fole.

ELS MOLINS FARINERS DEL TERME DE XERT: Moli dels Belos,  molí Manxori, moli Camarilles, Moli Cremat, moli Metge, Molí d’Orient. 

=Els Molins d'aigua del terme de Vallibona.....

(10)=LES VARIETATS Y TIPUS DE FARINES QUE ES MOLIEN ALS MOLINS DESTINADES PER A EL CONSUM HUMÀ I ANIMAL: farina de peçols, de cigrons, de guixes, de faves, de blat, d'ordi, d'arròs, de panís, d'altres cereals o de diverses varietats barregades.

(11)=FARINETES f. pl.

|| 1. Menja composta de farina de cereals (blat, panís, fajol, etc.) i aigua calenta, devegades barrejada amb oli, carabassa o altres ingredients (or., occ., val., eiv.); cast. gachas, puches. Nostre ideal culinari són les farinetes, Carner Bonh. 37.

|| 2. Barreja de farina i aigua bullida, que s'agrega al vernís de terrisser per fer-lo adherir més fort (Empordà).

(12)=AGRAÏMENTS: Este d'article de tints autobiogràfics, està dedicat en nom de la meua família a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meua mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies del Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família d’un període ample d’un segle aprox. (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre la memòria cultural de la vida i costums d'este territori, abans molt viu, i avui dia silenciós i adormit esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en esta sèrie d'articles de divulgació de portes obertes de la Barcella, entre dos clarors "in memoriam"...que així-na, siga.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL):

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFIA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els masos i les cases del territori circundant de la Vall de la Barcella (Xert), la vida al masos, memories d'un segle de pervivencia, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un bien de propios de la villa de Canet lo Roig del año 1854, un molino del "Consell de Canet" ubicado en el término de Traiguera".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El municipio de Xert/Chert en el año 1922, datos para su historia".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Chert en el diccionario de Madoz. La villa de Xert//Chert en los años 1.845-1850”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "Las masías de la Barcella (Xert) y las ventajas de las leyes liberales para el fomento y la implantación de la repoblación rural, un ejemplo es la ley del año 1868, recopilación y ampliación de varias leyes anteriores".

- Institut d’Estudis Catalans.

ARXIU:





Gent de la Barcella i els seus descendents.

UN EJEMPLE DE COM FER LAS GACHAS MANCHEGAS, SIMILARS ALS GUIXASSOS, PERO ESTOS ES FEIEN SENSE PEBRE ROIG I AMB CARN I EMBUTITS DE FRITO.
 



martes, 10 de mayo de 2022

LES ALBARQUES.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE XERT/CHERT EN LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

Per: JUAN E. PRADES BEL, "pragmàtic" ("Espigolant Cultura": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ),1860-1960.

"LES "ALBARQUES" O ABARQUES, EL CALCER DE FAENA MÉS TÍPIC I POPULAR DE LA GENT DEL TERRITORI DE LA BARCELLA I DE XERT, ENTRE 1860 I 1960, UN SEGLE DE PERVIVENCIA RURAL".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: El tipus de calcer més popular i tradicional, i mes habitual de vore portar a la gent de la Barcella (Xert), i que jo també e portat eren les "albarques" o abarques (avarques), es tracta d’un tipus de calcer rústic mixt destapat elaborat principalment en material "cuero" curtit, però també es feien "albarques" confeccionades amb fibres vegetals de fulla de palma trenades o de espart (espartenyes, espardenyes). Les "albarques", com açi se les denomina en este territori, són un tipus de calcer molt bàsic i de disseny primitiu que té la funció i missió pràctica de cobrir i protegir principalment la planta dels peus i la punta dels dits, les albarques s’asseguren amb cordes o corretges de pell passades per hevilles, o nugades sobre l'empeine i el turmell dels peus. Amb la aparició i proliferació dels vehicles moderns a partir del segle XX, es varen començar a fabricar albarques amb la sola de goma, material retallat que s'obtenia dels neumàtics que eren per a reciclar, i s'aprofitaven, estes albarques de goma varen ser les més duradores i molt comodes per a treballar. Les albarques eren uns tipus de calcers senzills i pràctics, adaptats al medi rural i pensades para el treball diari, molta gent es feien les seues pròpies albarques cassolanes totalment artesanes. Les albarques son un tipus de calçat històric i molt antic que ja es confeccionava molt similar al llarg de l'edat mitjana.

EL DIA DE FIRA: Dia de comprar albarques a la paraeta del corretger. 

TIPOS D’ABARQUES:

= Abarques de tres vetes. Diferencia de color de les vetes: blanques, negres, roiges, blaves, verdes, groges,...

= Abarques del ramalet.

= Albarques unisex, aptes tant per a home com per dona.

= Albarques de sola de neumàtic.

= Albarques de lona.

= Espardenyes de careta.

Espardenyes de mudar.

=.....

POEMARIO:

“LAS ABARCAS DESIERTAS”. (Versos de Miguel Hernández).

=Por el cinco de enero,

cada enero ponía

mi calzado cabrero

a la ventana fría.

=Y encontraban los días,

que derriban las puertas,

mis abarcas vacías,

mis abarcas desiertas.

=Nunca tuve zapatos,

ni trajes, ni palabras:

siempre tuve regatos,

siempre penas y cabras.

=Me vistió la pobreza,

me lamió el cuerpo el río,

y del pie a la cabeza

pasto fui del rocío.

=Por el cinco de enero,

para el seis, yo quería

que fuera el mundo entero

una juguetería.

=Y al andar la alborada

removiendo las huertas,

mis abarcas sin nada,

mis abarcas desiertas.

=Ningún rey coronado

tuvo pie, tuvo gana

para ver el calzado

de mi pobre ventana.

=Toda gente de trono,

toda gente de botas

se rio con encono

de mis abarcas rotas.

=Rabié de llanto, hasta

cubrir de sal mi piel,

por un mundo de pasta

y unos hombres de miel.

=Por el cinco de enero,

de la majada mía

mi calzado cabrero

a la escarcha salía.

=Y hacia el seis, mis miradas

hallaban en sus puertas

mis abarcas heladas,

mis abarcas desiertas.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els masos i les cases del territori circundant de la Vall de la Barcella (Xert), la vida al masos, memories d'un segle de pervivencia, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un bien de propios de la villa de Canet lo Roig del año 1854, un molino del "Consell de Canet" ubicado en el término de Traiguera".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El municipio de Xert/Chert en el año 1922, datos para su historia".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Chert en el diccionario de Madoz. La villa de Xert//Chert en los años 1.845-1850”.

- Institut d’Estudis Catalans.

ARXIU: "LES ALBARQUES".

 

Sola de neumàtic d'albarca.




Sola de neumàtic d'albarca.

Sola de neumàtic d'albarca.

Abarcas de esparto, esparteñas.

ALBARQUERO DE GRAUS, PROCESOS DE FABRICACIÓN.

ALBARCAS MENORQUINAS, PROCESOS DE FABRICACIÓN.


Albarcas de Grau.



Gente del Maestrazgo.


Niño con albarcas.

Mas dels Domenech.

jueves, 28 de abril de 2022

“LA VILLA DE TRAIGUERA DE LOS AÑOS 1.845-1850”.

GENTES, COSTUMBRES, FOLKCLORE, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

Por: JUAN E. PRADES BEL, “Crónicas”, “Humanidades”. (Proyecto: “ESPIGOLANT CULTURA": Taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR…

(Temática): LOS NOMBRES DE LOS TERRITORIOS Y DE LOS PAISAJES...

(Temáticas): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO DE TRAIGUERA. 

“LA VILLA DE TRAIGUERA DE LOS AÑOS 1.845-1850”.

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Las historias escritas que me acompañan, me ayudan a pensar, a imaginar, a vivir, y a experimentar un mundo de vidas muy diferentes a la mía". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓN: El “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar” es una magna obra publicada por Pascual Madoz Ibáñez entre 1845 y 1850. Es una gran obra de referencia histórica,  hoy día en pleno siglo XXI sus datos todavía revisten interés para historiadores e investigadores, alberga interesante información variada, referencias y descripciones de la primera mitad del siglo XIX (1836-1850) de las poblaciones de España y de las posesiones de ultramar. El diccionario está compuesto por 16 volúmenes (Madrid, 1845–1850), analiza todas las poblaciones de España .

También conocida esta obra como «el Madoz», el propio autor comunico que se dedicaron 15 años, 11 meses y 7 días de trabajos literarios y de recopilación de datos para terminar la obra. En esta tarea le ayudaron más de mil colaboradores y veinte corresponsales: “No soy yo el autor del Diccionario Geográfico, Estadístico e Histórico: esta gloria corresponde a tantos y tan distinguidos colaboradores que he tenido en todas las provincias y a los buenos amigos que han trabajado en las oficinas de mi redacción, cuyos nombres, los de aquellos y los de estos, figurarán con los de los corresponsales de Cuba, Puerto Rico y Filipinas en lugar oportuno; corresponde a todos los Gobiernos que se han sucedido desde 1836 hasta el día, porque todos sin distinción de colores políticos, han secundado noble y lealmente mis esfuerzos.(Pascual Madoz)”. El Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, editado por Pascual Madoz en 16 gruesos volúmenes (Madrid, 1845-1850), ocupó un importante papel en el proceso de modernización de las estructuras del Estado en la España del Siglo XIX.

   Textos del Madoz con información del municipio de Traiguera, publicados en el “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar”, escrito por Pascual Madoz (1.845-1850). Descripción literal de Traiguera (Tomo XV páginas 127/128):

Textos: TRAHIGUERA: v., con ayunt., de la prov. de Castellón de la Plana (12 leguas), part. jud., de San Mateo (3 leg.), aud., terr., y c., g., de Valencia (20), dióc. de Tortosa (6 leguas).

- SITUADA sobre una loma, al estremo oriental del Maestrazgo de Montesa, dominada por un monte aislado; reinan generalmente los vientos de E. y S., y en parte los del N..

-SU CLIMA es templado y saludable. Tiene unas 400 CASAS, la del ayunt., y cárcel, escuela de niños y niñas bien concurridas, un pósito que sirve para auxiliar a los labradores menesteroso al tiempo de la sementera, un hospital; igl., parr., (la Asunción), de la que es sufragánea la vicaría de la v., de San Jorge, servida por un vicario perpetuo con el título de rector, de entrada, de provisión ordinaria, y 17 beneficiados de patronato familiar, que forman clero y nombran uno de su seno para coadjutor del vicario, 2 capillas dentro de la pobl., dedicadas á San Blas y San Cristóbal, y 2 ermitas en el term., una titulada San Pedro y otra Ntra. Señora de la Fuente de la Salud, sit., a ½ leg., E., de la pobla., en la partida de su nombre, en medio de un hondo barranco, con su abundante y permanente fuente de agua muy cristalina, que brota bajo el arco de bóveda, sobre el cual descansa una espaciosa casa donde se hospedan las muchas gentes que concurren por la devoción tan estensa que en todo aquel terr., se tiene á la Virgen de la Salud. Por un privilegio ant., tiene las consideraciones de igl. parr., con reserva del Señor Sacramentado y asistencia semanal de 2 beneficiados del clero de Trahiguera. 

- El cementerio parroquial, está fuera de la población, y á la salida para Cataluña, después de una gran cuesta de bajada, se halla una fuente de 3 caños, tan abundante, que sirve para abastecer toda la población, con las caballerías y ganados, y regar muchas huertas á una y otra parte del barranco.

CONFINA EL TERMINO: por el N., con los de Rosell, la Cenia y Uldecona (los dos último de la prov., de Tarragona, part., jud., de Tortosa); E. Vinaroz y San Jorge; S. Cálig y Cervera, y O. La Jana y Canet lo Roig. En su radio, que es muy estenso, se encuentran multitud de casas de campo y masías, especialmente la famosa dicha de Capero entre los r., Cervol y Cenia, que corren paralelos al SE., en busca del mar, y una llanura de tierra inculta, apellidada la Floresta, adonde bajan á herborizar los ganados aragoneses en la temporada de primavera. A escepción de las llanuras orientales, casi todas incultas.

-El TERRENO, es montañoso y quebrado, con mucha jara y tomillo, especialmente en las cercanías del sanitario de la Virgen de la Salud; en los montes, y más aún en los barrancos de S., y del O., se empiezan á descubrir los hermosos mármoles que en Valencia llaman de Calig y Cervera. Ni lo quebrado del terreno, ni los montes han podido amortiguar el ardor de los naturales, quienes han reducido y reducen aun á cultivo muchos eriales, que aumentan la masa de frutos.

-LOS CAMINOS dirigen a Cataluña, Vinaroz, San Jorge, Cálig, La Jana y otros pueblos circunvecinos, en regular estado.

-El CORREO, se recibe de la adm., de Benicarló por medio de balijero tres veces á la Semana. 

PROD.: trigo, vino, aceite, algarrobas, higos, miel, cera, muy buenas legumbres, frutas y hortaliza; mantiene ganado lanar y cabrío, y hay caza de perdices, conejos y alguna liebre.

-INDUSTRIA Y COMERCIO: la agrícola, ocupándose también una gran porción de vec., en la fabricación de alpargatas, que les reditúa unos 40.000 rs., y otros en mayor número son alfareros, los cuales se emplean en hacer cántaros, lebrillos, jarras y toda especie de utensilios de vidriado y obras basta de barro y barniz; de cuya obra se proveen todos los pueblos del contorno, ejerciendo este tráfico los mismo de la v., así como el del acarreo, compra y venta de trigo y harina en las pobl., más crecidas.

-POBLACIÓN: 410 vec., 1.916 alm., CAP. PROD.: 1.774.911 rs., IMP.: 117.370. CONT.: el 22 por ciento de esta riqueza.

-HISTORIA: Redúcese á esta pob., la antigua Thiar Julia, mencionada por Ptolomeo en la región de los ilergavones (V. Thiar Julia). Es desconocida la historia antigua. Se entregó á partido en la conquista del reino de Valencia por el rey D. Jaime, y en su reparto cupo á la Orden de Montesa: no la repobló el citado conquistador porque conservó el antiguo vecindario. Su repoblación tuvo efectos después de la espulsión de los moriscos, que la dejó desierta. El maestre de la órden su señor, llamó á ella nuevos hab., por medio de muy ventajosos privilegios, y pronto fue considerable como antes: en 1.411 se habían juntado en ellas Córtes de Valencia, habiendo salido de aquella c., gran parte de los diputados con motivo de las disensiones que ocurrieron; hostilizó en aquella ocasión á los de la Plana de Burriana y las Córtes ó Parlamento pasaron á Morella.

La guerra de sucesión por muerte de Cárlos II, halló á Trahiguera casi repuesta ya de su anterior de desastre, y la afligió nuevamente en términos de quedar reducida á un insignificante vecindario. Posteriormente se fue repoblando con bastante rapidez y no ha vuelto á ofrecer acontecimientos notables. Hasta en la última guerra civil ha figurado de un modo muy secundario y común á innumerables pobl., fuera de haber sido en 8 de setiembre de 1838, con la ermita de la Virgen de la Fuente de la Salud, donde Cabrera dio un espléndido banquete a sus parciales.

NOTAS:

- La legua (leg) es una antigua unidad de longitud que expresa la distancia que una persona o un caballo pueden andar en una hora.

BIBLIOGRAFIA

- Diccionario Geográfico. Juan de la Serna. 3 Tomos. Madrid 1750. (Es una traducción del francés del Dictionnaire Geographique Portatif de Vosgien que, a su vez, es una traducción del inglés del Gazetteer´s Interpreter de Lawrence Eachard). 

- Diccionario Geográfico-Histórico de las Indias Occidentales. Antonio de Alcedo. 5 Tomos. Madrid, 1786 a 1789.

- Diccionario Geográfico Universal. Antonio Vegas. 6 Tomos. Madrid, 1793 a 1795. 

- Diccionario Geográfico-Estadístico de España y Portugal. Sebastián de Miñano y Bedoya. 11 Tomos. Madrid, 1826 a 1829.

- Diccionario Geográfico Universal. Por una Sociedad de Literatos (S.B.M.F.C.L.D.). 10 Tomos. Barcelona, 1830 a 1834.

ARCHIVO FOTO-IMAGEN:

Traiguera.

Ermitorio de la Fuente de la Salud.



 

martes, 26 de abril de 2022

MOLINO HARINERO DEL CONSELL, UN BIEN DE PROPIOS DE LA VILLA DE CANET LO ROIG, EN EL TÉRMINO DE TRAIGUERA, AÑO 1854.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE CANET LO ROIG (CASTELLÓN):

Por: JUAN E. PRADES BEL, humanista (Taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR…

UN BIEN DE PROPIOS DE LA VILLA DE CANET LO ROIG DEL AÑO 1854, UN MOLINO DEL "CONSELL DE CANET" UBICADO EN EL TÉRMINO DE TRAIGUERA". 

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

(1). INTRODUCCIÓN: Este artículo trata sobre un antiguo molino harinero que responde a un Bien de Propios de la Villa Canet lo Roig, de dicho molino hay un documento con fecha de marzo del año 1854 que refiere a la convocatoria de subasta para el arriendo por particulares de este Bien de Oropios de la Villa de Canet lo Roig, ubicado curiosamente de forma física en el vecino término municipal de Traiguera. 

(2). HISTORIA: Este molino del "Consell de Canet", tenia relación histórica con la "Orden de Montesa", y con la "Setena del Castillo de Cervera".

(3). EXPOSICIÓN, DOCUMENTO OFICIAL, FIRMADO EN EL AÑO 1854:  Gaceta núm. 461, de 06/04/1854, página 4, Ayuntamiento Constitucional de Canet el Roig, en la provincia de Castellón de la Plana. Textos: 

- "AYUNTAMIENTO CONSTITUCIONAL DE CANET EL ROIG, EN LA PROVINCIA DE CASTELLON DE LA PLANA. Por Real Órden, comunicada por el Excmo. Señor ministro de la Gobernación, con fecha 17 del mes de Octubre último (1853), se autorizó a este Ayuntamiento para proceder a la enajenación (ver punto 5) en pública subasta de un molino harinero perteneciente a los propios de esta villa, situado en el término de la (Villa) de Traiguera, y justipreciado en 148.005 reales vellón. En su consecuencia, se hace saber al público que la doble subasta, que, según la prevención 7ª. de la Real Orden de 28 de Setiembre de 1849, debe practicarse en la capital de esta provincia ante el M. I. Sr. Gobernador ó persona que S. S. delegase, y en las puertas de la sala consistorial de esta dicha villa, tendrá lugar en uno y otro punto á las once de la mañana del día siguiente al en que espire el término de 30, contados desde, el en que aparezca la publicación de este anuncio, en la Gaceta de Madrid, verificándose la adjudicación del remate á favor del que se presentare como más beneficioso postor en los respectivos expedientes de subasta. Lo que se anuncia en este periódico oficial pata que llegue á conocimiento de cuantos quieran tomar parte en la expresada subasta; siendo de advertir que el pliego de condiciones, formado para la misma y aprobado por el M. I. Sr. Gobernador estará de manifiesto en las oficinas del Gobierno de la provincia y en la Secretaría de este Ayuntamiento. Canet el Roig 6 de Marzo de 1854.« El Alcalde José Salvador.= El Secretario Salvador Astor".

(4). ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

(5). ENAJENACIÓN (DERECHO JURÍDICO): En un sentido jurídico desde el punto de vista del Derecho Civil; la enajenación implica la transferencia de un derecho real de un patrimonio a otro. La voz “enajenación” puede ser usada en un modo amplio o en un modo estricto.

(1). En un “sentido amplio”, enajenación implica la transferencia del dominio o cualquier otro derecho real entre dos patrimonios.

(2). En un “sentido estricto”, la enajenación se refiere sólo al derecho real de dominio y no a los demás.

La enajenación es la consecuencia jurídica de una obligación de dar, que es precisamente aquella que busca transferir el dominio o constituir un derecho real en su favor.

Con todo, la enajenación puede afectar a cosa entera o a una parte de la misma si es materialmente divisible sin desaparición de su utilidad (sine damno) y siempre y cuando el disponente sea titular único del derecho.

SINE DAMNO: Sin daños.

(6). UBICACIÓN DEL MOLINO: Posiblemente ubicado en els espenadors, en las proximidades del rio Cervol, y proximo a la divisoria de los términos de Canet lo Roig y Traiguera. En las riberas del cauce del río Cervol, entre los términos de Rosell, Canet, Traiguera y San Jordi existieron  en funcionamiento al menos ocho molinos hidraulicos para la obtención de harinas: moli del mas de la Viuda, el moli d'Amado o moli de les Deveses, moli del Manc, moli d'en Figuera, moli de la Blanqueta, moli de la Estrella, moli del Pas, molí Fole.

(7). LOS COMUNES Y LOS BIENES DE PROPIOS DE UN AYUNTAMIENTO: 

- LOS BIENES DE PROPIOS: Se llama bienes de propios a los bienes propiedad de un municipio que proporcionan una renta al mismo por estar arrendados. Generalmente son fincas rústicas, prados, dehesas, montes, molinos, hornos, etc. El municipio las arrienda, obteniendo así unos ingresos económicos. También se conocen como «los bienes propios» o «los propios». 

- LOS BIENES COMUNALES: Cuando los bienes propiedad del municipio no se arriendan, sino que se aprovechan directamente por los vecinos se denominan «los comunes». En España tanto los Comunes como los Bienes de propios fueron expropiados, en su mayor parte por el Estado, en virtud de las leyes de desamortización promulgadas en el siglo XIX. 

(8). MOLINO HARINERO DE MAQUILA: Posiblemente fuese un molino maquilero, de ser así cobraba por su trabajo una porción del grano a moler o de harina, funcionaba cobrando maquila (porción de grano).

(9). MOLINO HIDRAULICO: El Molino hidráulico o molino de agua es un ingenio, una construcción y una máquina hidráulica dedicada desde la Antigüedad al aprovechamiento de la fuerza motriz natural del agua de ríos ramblas y acequias. Los molinos hidráulicos fueron unos ingenios preindustriales movidos por la fuerza del agua, estaban destinados a la labor cerealista en la función de la molienda de granos para la obtención de harinas.

(10). ESPENADOR: Es un estimball, timba o lloc de timbes (despeñadero). Espentador.

(11)."EL RÍO CERVOL Y SUS MOLINOS", ES UNA RUTA SENDERISTA POR EL TÉRMINO MUNICIPAL DE CANET LO ROIG: "El río Cervol y sus molinos". Esta ruta lleva el apelativo nombre "de los molinos" porque pasa por dos antiguos molinos harineros, son el "moli de Les Deveses" o "moli del mas de Amado", y el "moli del Manc". Distancia: 14,6 km. Tiempo aproximado: unas 4 horas. Recorrido: es una ruta circular. Punto de salida y llegada: Canet lo Roig. Se sale del casco urbano en dirección hacia el cementerio. De allí, el barranco del Triador nos llevará a la rambla del Cervol, que seguiremos durante un tramo. Se vuelve por el llano de la Bassa y el Coll d’en Sifre, con dirección a Canet. 

(12). MOLI DE LES DEVESES:

(13). MOLI DEL MANC:

(14). LA BAILÍA DEL CASTILLO DE CERVERA  DEL MAESTRE: El término de la futura bailía de Cervera, que fue donada, antes de la conquista por Ramón Berenguer IV a la Orden del Hospital, siendo confirmada dicha donación por el rey Jaime I en 1235. Comprendía los pueblos de Traiguera, La Jana, Chert, Carrascal, Cálig, La Barcella, Rosell, San Mateo, Canet lo Roig y Masía de los Estellés. En noviembre de 1233 los hospitalarios pactaron una carta de población con los musulmanes y otorgaron otra en 1235 para los cristianos de todo el distrito de Cervera. En 1250, la Orden otorgó una nueva carta puebla solo para la villa de Cervera. En 1317, pasó a manos de la Orden de Montesa, desarrollando una gran actividad comercial. En el siglo XIV se donaron sus rentas a la Mesa Maestral, permaneciendo adscrita a la figura del Gran Maestre hasta el siglo XIX.

"La Setena de Cervera". Fruto de la importancia y poder de su castillo, tras la reconquista, Cervera, bajo los dominios de la Orden de San Juan del Hospital (1233) y de la Orden de Montesa (1319) se convierte en el centro de encomienda y priorato del Viejo Maestrazgo. Con la fortaleza como núcleo político-administrativo, la Mensa Maestral o Setena de Cervera englobaba las poblaciones de Sant Mateu, Xert, la Jana, Canet lo Roig, Traiguera con el Mas dels Estellers, Càlig y Rossell.

(15). IN MEMORIAM: En memoria de Vicente Meseguer Folch, historiador de Maestrazgo, ejemplo de maestro y amigo, y descendientes ambos que somos de Canet lo Roig.

(16). BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES DE CANET LO ROIG:

-Meseguer Folch, Vicente (1982): “Notas históricas de Canet. El siglo XVI”. 1982, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), paginas 1-3.

-Meseguer Folch, Vicente (1983): “Sobre los orígenes y el nombre de Canet lo Roig”. 1983, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), paginas 16-22.

-Meseguer Folch, Vicente (1983): “Notas para la historia de Canet. Interesante escritura de venta de un molino de aceite en Canet lo Roig, el año 1800”. 1983, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), paginas 37-46.

-Meseguer Folch, Vicente (1984): “Historia de una carretera”. 1984 (escrito junto a Silverio Barceló Gimeno)libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (1986): “Las aguas potables de Canet”. 1986,libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), paginas 23-35.

-Meseguer Folch, Vicente (1988): “Bienes de la orden de Montesa en Canet en el siglo XVIII”. 1988, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),paginas 31-37.

-Meseguer Folch, Vicente (1989): “Els Peirons de Canet”. 1989, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),páginas 33-42.

-Meseguer Folch, Vicente (1990): “La capta dels Quintos”. 1990, páginas 33-39.

-Meseguer Folch, Vicente (1991): “Un canetà històric: Remigio Bengochea Boix”. 1991. (escrito junto a Juan José de la Figuera Bertrán). libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),

-Meseguer Folch, Vicente (1991): “Canet en les trobes de Mossen Jaume Febrer”. 1991, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),.

-Meseguer Folch, Vicente (1992): “Jaume Beltrán, Batallón”. 1992, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), paginas 34-38.

-Meseguer Folch, Vicente (1992): “Sobre el Patrimonio Etnológico de Canet”. 1992, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),paginas 45-57.

-Meseguer Folch, Vicente (1993): “Procés de la Vila de Canet ab la Vila de Chert (any 1682)”. 1993, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),páginas 37-47.

-Meseguer Folch, Vicente (1994): “Retorno a la tradición”. 1994, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),paginas 24-25.

-Meseguer Folch, Vicente (1994): “Tres antiguos documentos sobre la historia de Canet”. 1994, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), páginas 49-55.

-Meseguer Folch, Vicente (1994): “Canet, abril de 1931”. 1994, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), páginas 56-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2001): “El Templo parroquial “San Miguel Arcángel” de Canet lo Roig”. 2001, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), páginas 56-61.

-Meseguer Folch, Vicente (2001): “1956. Insaculació per als oficis de la Vila de Canet i ordinacions de la vila”. (Continuación y final). 2001, páginas 65-67.

-Meseguer Folch, Vicente (2003): “Crónicas de la historia de Canet (I)”. 2003, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), páginas 59-74.

-Meseguer Folch, Vicente (2004): “Crónicas de la historia de Canet (II)”. Canet durante la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). 2004, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), páginas 37-58.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “Misioneros evangelizadores canetans en el nuevo mundo”. 2005, paginas 41-44.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “Crónicas de la historia de Canet (III). Canet en la etapa final de la dictadura del General Primo de Rivera (1928-1930)”. 2005, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),  páginas 45-53.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), páginas 56-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2006): “Crónicas de la historia de Canet (IV). El período republicano (1931-1936)”. 2006, libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón), páginas 55-70.

-Meseguer Folch, Vicente (2006): “Una ley de protección para los olivos monumentales”. 2006,libro anual de "Festes Majors de Canet lo Roig" editado por el Ayuntamiento de Canet lo Roig (Castellón),  páginas 74-75.

(17). ARCHIVO: CANET LO ROIG.



Ruinas del antiguo molíno del Manc (Canet).


EJEMPLO REAL DE COMO ERA LA MOLIENDA DE GRANO EN UN MOLINO HARINERO HIDRAÚLICO.

Interior de un molino.