GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DEL MUNICIPI DE XERT/CHERT:
Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmàtic" (Projecte: "ESPIGOLANT CULTURA": Taller d'història,
memòries i patrimonis).
(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…
(Temàtica): TRIBUT A LA BARCELLA-XERT.
(Sèrie temàtica): EL
PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI
AUTÀRQUIC DE LES MASIES, LA GENT I LES CASES FAMILIARS DE LA BARCELLA I XERT, 1860-1960.
“ELS
TRADICIONALS GUIXASSOS, LES COSTUMS SOBRE ESTE CUINAT DE FARINA DE LLEGUMS I CEREALS ARRELAT A LA VALL DE LA BARCELLA (XERT /
CHERT), DE 1860 A 1960, UN SEGLE DE PERVIVENCIA RURAL".
Escriu:
JUAN EMILIO PRADES BEL.
(1)=INTRODUCCIÓ: El següent escrit que ara començe, s’acabussa dins del receptari gastronòmic popular, antic i mil-lenari de la Barcella, d'on estràc la senzilla i popular cassola de guixassos, un plat quasi desaparegut que es fa en farina fina d'una mescla de llegums o farina de guixes, també dit farinetes de llegum, sémola, farinetes de guixes i sigrons, sémola de farina de guixassos,... La farina de guixassos pròpia de la Barcella s'obtenia d'una barreja de llegums principalment dos, les guixes (almortes) i sigrons, que se molien al molins fariners existens al terme de Canet i Xert. La farina es barrejava amb aigua o caldo, en una proporció aproximada d'uns 40 g-50 g de farina per a cada quart de litre de líquid (mides i quantitat per una persona).
Els guixassos, son un cuinat antic típic medieval, molt rural i de gran arraigo cultural. Es consumia molt a l'hivern esta cassola de farina de llegum, que va ser molt apreciada i venerada en el temps de la fam dels anys 40 en la postguerra (en temps dels maquis), i per a més negativitat d'eixos temps en que tot anava tort, bé a sumarse en l'any 1944 una nova desgraçia per a la gent, el cas és que per raons de sanitat i salut pública es va prohibir la comercialització en Espanya de les guixes, i posteriorment en l'any 1967 es varen prohibir definitivament les guixes pel consum humà.
(2)=Els nom de guixassos prové de la farina original, la de guixes, però la farina de guixassos per raons de salut que descriure solia ser una barretga de llugums, al menos en la Barcella s'elaboraba mitat per mitat de guixes i de sigrons.
=Les guixes o almortes durant la guerra civil, i posteriorment a la postguerra, varen ser en Espanya la base de l'alimentació, i plats tan tradicionals com les farinetes de guixassos van ser el suport de manutenció de moltes famílies davant de la escassetat de recursos i d'aliments, en eixos temps de penuries, la plantació, producció, i venda de guixes i de farina de guixes van ser molt importants, fins arribar als any's 1940 i 1941, quant els metges Emilio Ley i Carlos Oliveras de la Riva (1914-2007) varen establir una relació molt clara, entre el consum en excess de guixes (farina de guixes), amb una greu malaltia neurotóxica i neurodegenerativa anomenada “latirisme” que afecta a les cames i degenera els ossos i els cartílags dels consumidors de guixes i derivats. El latirisme va ser molt freqüent a Espanya durant tota la dècada de 1940 i va deixar mils de coixos i tullits, en l’any 1944, el Govern d'Espanya va prohibir-ne el consum humà de guixes, i van retirar dels mercats les existències de farina de guixes (almortas), peró era tanta la tradició de cultivar i consumir guixes, que eren la millor farina i la més apreciada popularment per a fer les típiques farinetes o gachas manchegas, en el temps de la fam, sovint no tenien res més pre a menjar, la gent en les cases familiars i privadament, varen continuar consumint farina de guixes, i la malaltia va continuar extenense pel territori nacional. Desde el any 1967, quan es va aprovar el primer Codi Alimentari Espanyol (Decret 2484/1967, de 21 de septiembre, 1967), es va reafirmar la prohibició de venta i consum de les guixes dins del territori nacional de Espanya, el consum tant de la llavor de guixes com de tots els seus derivats, quedaren totalment prohibits per al consum humà.
(3)=Les farinetes salades les solien consumir com a plat únic o com
guarnició acompanya'n plats de carn de caça, guisats, frito..., mentre que les
farinetes dolces se solen menjar com a postres. i fa de guarnició de plats de
carn de caça, guisat de tombet, llom i costella del frito, etc...
(4)=Les
versions dolces solen substituïen l'aigua per la "lleit", afegien
sucre i habitualment també algun aromatitzant natural pell de llima, pell seca
de taronja i canyella.
(5)=ELS TIPUS DE FARINA QUE MOLIEN: farina de cigróns, de guixes, de faves, de blat, d'ordi, d'arròs, d'altres cereals o de diverses barreges de grans de llavor.
- La majoria de la farina que es molia, era destinada per a pienso dels animals doméstics, per fer-ne els aveuralls per a les gallines i els pocells.
- Mai és molien fesols secs, pues estos en crú son venenosos.
(6)=SÈMOLA.
De blat o altre cereal sense la pell i molt incompletament, formant com una
farina grossa.
(7)=GUIXASSOS:
La denominació de guixassos, prove de la paraula guixa, que és el llegum més
coneguda en el seu nom en castellà, es tracta de l’almorta o guija de nom científic Lathyrus sativus, es una espècie pertenecient a la família de
les lleguminoses (fabàcies), molt coneguda en l’àmbit mediterrani.
(8)=TIPUS DE GUIXASSOS: Els guixassos més valorats eren els que es feien de farina feta de guixes i sigrons secs, al anar a cuinar-los, avans sovint li mezclaven i anyadien a la farina de guixassos una cuarta part de farina de blat, que suavizaba molt el plat, es important sofregir dos o tres minuts la farina, antes de tirar l'aigua poc a poc.
=Ingredients: Farina fina de llegums, a ser posible de almorta, alls, cansala, llonganisses, botifarres, oli, aigua, sal, opcional el pebre roig.
=Guixassos
amb col i carabassa.
=Guixassos
amb tallades de frito.
=Guixassos
amb un sofregit de cansalà seca i botifarres.
(9)=
ELS MOLINS (UBICACIONS) PER A MOLDRE EL GRÀ DE LA BARCELLA PER OBTENIR FARINA:
=El
meu agüelo Bautista Bel Carbó i els meus tios anaven a moldre als molins d'influencia del terme de Canet i també als molins de Xert, però principalment molien al molí de Amado (Canet lo Roig) que eren familia, este molí estaba ubicat junt al riu Cervol dins del terme de
Canet,... (Amado era el pare de Carolina que es va casar amb Mingo, este
matrimoni después de casarse varen viure molts d'anys en Alcalà de Xivert).
=Els
cuatre molins d'aigua del terme de Canet eren el moli de les Deveses o molí del
Mas d'Amado o molí d'Amado, el molí del Manc, el molí d'en Roig i el molí d'en
Figuera.
=En les riberes del pas del río Cervol, entre els térmes de Rosell, Canet, Traiguera i San Jordi existiren en funcionamient, uns vuit molins hidraulics per a la obtenció de farines, estos eren: moli del mas de la Viuda, el moli d'Amado o moli de les Deveses, moli del Manc, moli d'en Figuera, moli de la Blanqueta, moli de la Estrella, moli del Pas, molí Fole.
ELS MOLINS
FARINERS DEL TERME DE XERT: Moli dels Belos, molí Manxori, moli Camarilles, Moli Cremat, moli
Metge, Molí d’Orient.
=Els Molins d'aigua del terme de Vallibona.....
(10)=LES VARIETATS Y TIPUS DE FARINES QUE ES MOLIEN ALS MOLINS DESTINADES PER A EL CONSUM HUMÀ I ANIMAL: farina de peçols, de cigrons, de guixes, de faves, de blat, d'ordi, d'arròs, de panís, d'altres cereals o de diverses varietats barregades.
(11)=FARINETES
f. pl.
||
1. Menja composta de farina de cereals (blat, panís, fajol, etc.) i aigua
calenta, devegades barrejada amb oli, carabassa o altres ingredients (or.,
occ., val., eiv.); cast. gachas, puches. Nostre ideal culinari són les
farinetes, Carner Bonh. 37.
|| 2. Barreja de farina i aigua bullida, que s'agrega al vernís de terrisser per fer-lo adherir més fort (Empordà).
(12)=AGRAÏMENTS:
Este d'article de tints autobiogràfics, està dedicat en nom de la meua família
a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les
memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech,
que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meua mare
va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les
masies del Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família d’un
període ample d’un segle aprox. (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre
la memòria cultural de la vida i costums d'este territori, abans molt viu, i
avui dia silenciós i adormit esperant pacient el retorn dels seus mentors, als
quals recordarem en esta sèrie d'articles de divulgació de portes obertes de la
Barcella, entre dos clarors "in memoriam"...que així-na, siga.
ADDENDA:
ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE.
(PER JUAN E. PRADES BEL):
BIBLIOGRAFIA,
WEBGRAFIA I FONTS DOCUMENTALS:
-
Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término
de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46
(gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.
-
Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites,
Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló:
Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.
-
Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació,
2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .
- Meseguer
Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el
término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost
1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La
Barcella, Xert/Chert”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de
la Barcella de Xert, 1860-1960”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de
cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la
Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada,
adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la
Barcella, 1860-1960”.
- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga
tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la
Barcella, 1860-1960”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la
carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el
folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall
de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert /
Chert), 1860-1960.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall
de la Barcella (Xert/Chert)”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i
Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina
d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies
de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval
de la Barcella”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric
terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de
Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums
sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella
(Xert / Chert), 1860-1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques,
el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella
i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del
territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de
la Barcella entre els anys 1860 i 1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades
bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del
territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges"
per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic
terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Els masos i les cases del territori
circundant de la Vall de la Barcella (Xert), la vida al masos, memories d'un
segle de pervivencia, entre 1860 i 1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Un bien de propios de la villa de Canet lo Roig
del año 1854, un molino del "Consell de Canet" ubicado en el término
de Traiguera".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "El municipio de Xert/Chert en el año
1922, datos para su historia".
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Chert en el diccionario de Madoz. La villa
de Xert//Chert en los años 1.845-1850”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Las masías de la Barcella (Xert) y las ventajas
de las leyes liberales para el fomento y la implantación de la repoblación
rural, un ejemplo es la ley del año 1868, recopilación y ampliación de varias
leyes anteriores".
-
Institut d’Estudis Catalans.
ARXIU:
 |
| Gent de la Barcella i els seus descendents. |
