GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE
CASTELLÓ:
Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmàtic" ("ESPIGOLANT CULTURA": taller d'història, memòries i patrimonis).
(Sinopsis):
RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…
(Sèrie Temàtica):
EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI
AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT,
CASTELLÓ),1860-1960.
"ELS CIGRONS BLANCS I ELS CIGRONS NEGRES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT/XERT), DE 1860 A 1960".
Escriu:
JUAN EMILIO PRADES BEL.
AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domènec, que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meua mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies del Barranc i la Vall de la Barcella. Els seus records nítids de família (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre les experiències, la vida i les costums, i la cultura folklòrica, familiar i de la gent d'este territori, abans molt viu, avui dia contrariament silenciós i adormit, esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en estos articles de divulgació de portes obertes de la Barcella, i al seu patrimoni mil·lenari caigut en un oblit etern,"in memoriam".
INTRODUCCIÓ: Este article, el dedique al cultiu dels cigrons que es plantaven en les terres del secà de la Barcella, és tracta d'unes lleguminoses fàcils de conservar, bàsiques en l'alimentació rural i molt versàtil en la cuina, este tipus de llegums varen ser àmpliament cultivades, utilitzades i consumides en els masos de la Vall de la Barcella des de l'època medieval andalusí al llarg de més de mil anys fins als anys setanta del segle XX, en què gradualment en uns anys (dècada) la Barcella es va anar quedant despoblada. Els cigrons de diverses varietats, estaven presents de forma important en els plats humils servits a les taules de les diverses famílies, masos i cases. Totes les varietats de cigrons eren de secà, i estaven adaptats als sòls rocosos de la Barcella caracteritzada per la seua geografia càrstica i erosiva de les roques per l'acció dissolvent de l'aigua. Aprofite per a fer referència i èmfasis al cigró de pell negra o cigró calcari. Els cigrons negres són una variant del cigró blanc, i ja es cultivaven en la Vall de la Barcella per la societat andalusina. Al segle XX, els cigrons de pell negra estaven bescantats, i la majoria dels masos havien abandonat la llavor antigua per baix rendiment comparativament amb els blans, i la varietat de pell negra tan sols apareixia esporàdicament per la pol·linització i en les mateixes mates que els blancs, les tavelles normals dels cigrons solen contenir tres grans de cigrons, i les tavelles d'un sol gra eren de cigrons de pell negra.
Podem dir que els cigrons han format part des de l'antiguitat de la dieta local de l’entorn de la Barcella.
SEMBRA
I CULTIU DELS CIGRONS DE SECÀ DE LA BARCELLA: La sembra dels cigrons es feia en terres i sòls de secà a la
primavera, en el mes de març es plantaven els cigrons, fins a la seua
collita a finals de l'octubre. La recol·lecció dels cigrons comenzava ha realitzar-se
quan les fulles es posaven grogues, s'han d'arrancar les mates senzeres si ixen les arrels
sense terra o si esta cau a l'espolsó, si les arrels porten terra i no
s’espolsa fàcilment, cal tallar les plantes per damunt del nivell del sòl,
amuntonat i escampa'n els feixos per a assecar-los durant uns nou o deu dies
en un lloc o era solejada, després caldrà trillar les mates o bé extreien les
baines dels cigrons estira'n les a mà, en cas de ser poca quantitat, o bé
trillan-los a mà, matxuca'n o vareja'n les mates seques dels cigrons amb una forca o un pal, després caldrà ventar la palla unes quantes voltes per a
separar adequadament la pellofa dels cigrons.
EL MITE DEL CIGRÓ NEGRE DE LA FAMÍLIA: El cigró negre és un sinònim del mite de l’ovella negra. Ovella negra i cigró negre són dos modismes que descriuen a un membre diferent, poc respectable i menyspreable d'un grup, especialment de dins d'una família, i molt relacionat amb la rebel·lia i la estigmatizació dels individuos, que per la manera d'actuar i de ser, s'allunynen de mala manera del dogma, idees o dels comportament's de sociabilitat de la seua família o del grup humà al qual pertany. Estos modismes relacionen al referit sigro negre de la familia, amb diferents aspectes i atribuciòns generalment negatives, les llegendes en Espanya d'este mite, provenen i deriven dels dogmes del món ramader d’ovins, en relació a la presència en les "raberes" d’alguna solitaria ovella de raça negra, el motiu de la escasetat d'estos animals de capa negra era el valor de la llana negra en el mercat que no era molt cotitzada motiu del perquè els caps de raça negra en els ramats d'ovelles, eren poc abundants, es degut a l'acció activa dels pastors, en la selecció i triage d'especie i raça en les reposicions del reproductors, este afán selectiu per les capes blanques éra molt comú, per motius desitjables de la pura económia i rentabilitat, a causa del valor de la llana negra en el mercat. De normal la llana negra la solien gastar en el consum domèstic, i en els matalassos o "matalaps" y en les "marfeges" més corrents i vulgars de la casa. Per altra banda, en contra posició els pastors no podíen prescindir de tindre en el ramat de mostra algun exemplar de raça negra, pues les ovelles negres eren considerades un talismà viu, un fetitxe i ente benefactor protector dels seus congèneres ovins, dels pastors i del benestar comú de la explotació ramadera, amb la creença de ser la salvaguarda contra les tronades i les tempestats. Als dies tempestuosos en dien "dia de bruixes".
MITES
I REFRANYS DELS CIGRONS NEGRES A ESPANYA:
- “No et minges el cigró negre del plat, que te quedaras viuda”.
- "El cigró negre és senyal de dol".
- "El cigro negre porte dol".
- La simbologia i la relació dels cigrons negres amb la mort estava molt arrelada, els grecs d'època clàssica menjaven cigrons negres en els banquets fúnebres. Al segle XX, en nombrosos llocs d'Espanya durant els dies de la Cuaresma era costum menjar el suculent potatge de cigrons, especialment senyalat i adequat per a tots els divendres, el Dimecres de Cendra, el Divendres Sant i el Dia de tots els Sants, actualment el potaje es fa amb els cigrons blancs comuns.
EL CIGRÓ NEGRE: Els cigrons negres són més xicotets que els clars, necessiten més temps de cocció i la seua pell és més consistent i més digestiva que la dels blancs. En essència, este cigró antic és més beneficiós per a la salut que el cigró comú, perquè conté fins a tres vegades més de fibra i també és més ric en ferro. Per a cuinar-lo s'ha de deixar en remull per un temps mínim de 12 hores, ha de tindre una cocció de dos hores com a minim per a estar perfectament cuits i tous. El cigró negre té un gra xicotet de pell negra, però per dins és groguenc, el seu aspecte no és del tot redó, ja que presenta angles diversos en la seua forma. El seu sabor és algo més dolç que els cigrons tradicionals.
ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):
CIGRONS TORRATS:
OLLA RECAPTE AMB CIGRONS:
FARINETES:
CIGRONS BULLITS AMB OLI I SAL:
POTAJE:
(CONTINUARA):
 |
| Masías dels Domenech. |
 |
| Masías dels Domenech. |
 |
| L'Aubaga. |
