MAESTRAZGO: SARRONS

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmàtic" ("ESPIGOLANT CULTURA": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), INTERVAL DE 1860 A 1960.

"ELS TÍPICS SARRONS I ELS CERRONS DE PELL DE CABRA, ARTESANIES DOMÈSTIQUES I OBLIDADES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), INTERVAL 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domènec, que és la mare de qui escriu i subscriu (servidor Juan Emilio Prades Bel). La meua mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies del Barranc de la Barcella dins de la familia genealógica Doménech-Jovaní, Bel-Doménech, Jovaní-Guardiola, Jovaní-Fonollosa, Guardiola-Beltrán. Els seus records nítids de família (1860-1960), i el seu gran apreci de amor i gran estima als seus i meus familiars als que corresponc, m'impulsen a redactar i transmetre les experiències, la vida i els costums, i la cultura folklòrica familiar i per extensió de la gent d'este territori, abans molt viu, avui dia silenciós i adormit, esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en estos articles de divulgació de portes obertes de la Barcella, i el seu patrimoni mil·lenari caigut en l'oblit etern,"In Memoriam".

INTRODUCCIÓ: Este article, el dedique a un element imprescindible de la indumentària de tots els pastors de la Barcella, sense cap excepció, es tracta dels sarrons i els cerróns que són dos tipus de motxilles antigues dels pastors. Agrair està informació a Amador Prades Doménech i a Daniel Bel Doménech dos antics pastors naturals de La Barcella (Xert).

"Sarró": fet amb una pell escorxada oberta, per fer la bossa o sarró cal cosir-la en fresc a ser possible, després se sala i es deixa assecar.

"Cerró": fet amb una pell escorxada tancada, en fresc reomplida de palla, salada i secada.

EXPOSICIÓ: El sarró (per penjar-lo en bandolera) o el "cerró" (per penjar-lo a l’esquena) són dos tipos de motxilles de pastors grans i lleugeres de pes que s'utilitzaven generalment com e dit els pastors, per a portar menjar (la berena), i diversos pertrechos i utensilis corrents dels pastors (cordes, cordells, aram, navalla, roba d'abrigar, aigua, un vas de fusta o cuerno, sal,…) i s'usava també per a transportar els cabrits recents naixcuts. Els sarrons es podien confeccionar de diversos materials (pell, cuir, tela, lona,…), el tipus de sarró antic en desús al que en baix a referir en primer lloc és el tancat (cerrón en español), estos estaven fets de pell adobada i tenía que ser d’una cabra vella, perquè la pell d’un animal gran, pel motiu que és més grossa, és més forta i més duradora. Este sarró més bossut és un "cerrón" o "zurrón cerrado" en castellà, es tracta d’un sarró tancat confeccionat amb una sola pell de cabra, degollada i morta la cabra, amb l'ajuda d'un canut de canya, per un extrem de la cama posterior bufarem i unflarem la pell per escorxar-la més fàcilment, i de manera molt particular sencera i sense obrir-la, fent un tall transversal en la pell al voltant del coll de l'animal i tirant la pell cap avall es va escorxant i pela'n l'animal de tal manera que únicament queden en la pell les obertures del coll i les quatre potes (al contrari del que és la manera més comuna d'escorxar i pelar els animals, que consisteix a fer un tall longitudinal per la part inferior del coll i al llarg de la panxa de l'animal de davant a detrás, i anar separant la pell del cos des de la panxa cap a l'esquena), queda'n està tècnica d’extraure la pell sencera com un sac, deixant la part que el pèl en la part de l’interior de la bossa, l'exterior caldrà salar la per tota la superfície de la part tendra, caldrà omplir l’interior de palla ben preta per donar li al cerró forma de bossa, quedant un recipient a manera d'odre amb una boca corresponent a l'obertura del coll. Els extrems de la pell de les potes es lliguen amb una corretja de cuir o una corda per a penjar el cerró al coll o a l'esquena del portant. En cap cas es pela la pell, sinó que queda el pèl en la superfície exterior del sarró.

La curiositat és que este tipo de sarró o "cerró tancat" era que quan s’extreia la pell el sarró estava quasi fet, calia salar la part fresca, i es deixava assecar unes tres setmanes, i sense adobar-la tan sols amb la sal i el secat, deixant-la assecar la pell penjada a l'aire i que no li pegues el sol directe.

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

ARXIU FOTO-IMAGEN:

Fotografíes cedides per J. E. Prades Bel.